Han passat ja nou mesos des de la darrera entrada en aquest bloc.
Han passat moltes coses. La més important, la mort de ma mare, ara ha fet dos mesos.
Ara tindria 75 anys de vida i em va donar la seua última lliçó.
Va morir davant meu i de mon germà. Va tancar els ulls suaument, va deixar de respirar suaument.
La mare, que em va parir prompte farà 51 anys, va gastar les seues darreres paraules procurant que jo estigués còmode, que fes servir la cadira, que agafés una revista.
Al cap d'uns minuts em va dir que estava cansada, que tenia son. Ja informat per la metgessa i conscient que no parlaríem mai més, li vaig dir que descansés, que podia dormir tranquil·la, que jo estava allí i que prompte vindria mon germà a vore-la, que ja la despertaria llavors.
Mon germà va arribar, però ja no es va despertar. Al seu costat, agafant-li una mà cadascú, un a cada costat del llit, ens va dixar.
La lliçó? La desdramatització de la mort, la seua naturalitat, la senzillesa, el morir com havia viscut.
Em costa trobar coses roïnes que hagués pogut fer o dixar ma mare. De fet, no n'he trobada cap.
Espero que de la seua parida de fa més de cinquanta anys es puga dir alguna cosa pareguda, només pareguda.
1 comentari:
Casualment avui fa 20 anys que va morir mon pare a Barcelona. Si alguna cosa em va faltar aquella nit és justament el que tu has pogut fer: agafar-li la mà i poder-li dir unes últimes paraules. Quan ens van deixar entrar a l'habitació ja estava sedat i inconscient, i ja no va despertar. De tota manera, jo li vaig parlar igualment amb l'esperança que encara tingués alguna capacitat de percepció desconeguda per a mi. Em sabia greu que marxés d'aquella manera, tan sol i tan lluny de casa. Fa 20 anys i encara l'enyoro.
Publica un comentari a l'entrada